La Dansa Contemporània

La dansa contemporània o moderna és una forma d’expressió corporal per mitjà de la qual el ballarí expressa un desig, una idea, un sentiment o una sensació. Pren moltes formes. Cada professor o coreògraf crea la seva pròpia manera de moure’s per experimentar amb noves idees, triant el que els sembla adequat i descartant les coses velles o el material inapropiat. Es parla amb el cos ballant descalç. També té uns principis tècnics com la dansa clàssica, però són diferents. És un producte del segle xx i neix com una necessitat que sent el ballarí de poder expressar-se més lliurement.

El contemporani té les seves arrels a finals de la primera dècada i principis de la segona del segle XX a Nord-Amèrica. Els ballarins van descartar les artificialitats i les restriccions d’un decadent tipus de ballet i dansa acrobàtica i van buscar un camí per expressar l’energia i la vitalitat que sentien, per mitjà d’una forma més lliure i més directa del moviment. Van rebutjar les postures estàtiques i els gestos artificials descartant corsés, mitges, sabates.

Amb els anys aquestes idees van esdevenir la base fonamental i es van crear una sèrie de reconegudes escoles que van fonamentar les bases d’aquest nou tipus de disciplina artística fermament.

La diferència fonamental amb altres tipus de dansa recau principalment en les qualitats del moviment en la dansa:

La gravetat que ens empeny cap al centre de la terra,les oposicions en el treball de les parts del cos, els balancejos desplaçant el nostre pes mantenint o no l’equilibri, la tensió enfront la relaxació, els moviments paral.lels, la respiració, la successió de moviments i els moviments amb swing, el ritme, el contrast dinàmic i sobretot, l’expressió per mitjà de la interpretació.

A Europa va arribar per primera vegada aquest moviment de la mà d’Isadora Duncan qui, encara que havia nascut i crescut a Amèrica, va viure la major part de la seva vida a Europa, ballant, fent tours i inagurant escoles per ensenyar als nens com expressar-se ells mateixos amb el moviment tan fàcilment com altres s’expressen cantant.

Hi ha hagut molts innovadors en la dansa moderna i contemporània des de llavors, però hi va haver tres escoles principals que s’han de tenir en compte.

La primera va ser la Denishawn School fundada per Ruth ST. Denis i Ted Shawn. Rut St. Denis treia la seva inspiració dels valors de l’esperit de l’est i les danses d’estil. S’evocava l’orientalisme i l’esplendor de l’Antic Egipte, però les danses eren interpretades amb profunditat i sentiment, no només per fer espectacle. Ted Shawn també tocava la dansa folk com origen de les seves idees però estava més interessat en el desenvolupament de l’herència americana per mitjà de la particularitat de les danses masculines.

La segona va ser la Humphrey-Weidman School. Doris Humphrey va créixer a l’escola Denishawn i va desenvolupar una tècnica basada en l’elevació i la caiguda i va seguir la idea de moviment que comença des d’un sentiment del cos i flueix fins a aaribar a manifestar-se a l’exterior.

Martha Graham també va deixar la Denishawn i des de llavors la seva influència es va escampar arreu del món. La seva tècnica ha esdevingut la base de l’ensenyament de molta gent. Ja a les seves primeres coreografies li agradava expressar la vigència de la vida al segle XX i va seguir una sèrie d’idees des de la psicologia contemporània explorant la profunditat de la ment i l’ànima humana.

Aquests primers innovadors eren ballarins i coreògrafs. Ells van descobrir l’ordre per buidar la capacitat expressiva que necessitaven per preparar els seus cossos i els cossos dels seus ballarins on cadascun, a la seva manera van evolucionar gradualment de “escoles” o “sistemes” d’ensenyament de la dansa.

No solsament aquestes idees van servir per nodrir les escoles originàries, van servir també com a germinació per a les futures generacions de performadors-coreògrafs. Dues de les persones que van treballar amb Martha Graham van marxar per fundar les seves pròpies companyies, conegudes actualment arreu del món: Paul Taylor i Merce Cunningham.

A Anglaterra els orígens del contemporani es situen a la primera meitat de la dècada dels seixanta. Abans les úniques companyies que s’havien pogut veure al país eren estrangeres. Als anys vuitanta ja hi havia companyies de la categoria de la London Contemporany Dance Theatre i el Ballet Rambert. A principis dels vuitanta la dansa contemporània ja s’havia estés per bona part d’Europa i també va arribar a Catalunya. On des de llavors ha adquirit importància podent-se destacar diferents i rellevants companyies i coreògrafs, entre ells per anomenar-ne només uns quants: Ballet Contemporani de Barcelona, Gelabert-Azzopardi, Mudances, Lanònima Imperial, Nats Nuts, Mal Pelo, Búbulus, Cia. Maria Rovira, Danat Dansa, Trànsit…

MARTHA GRAHAM

Martha Graham nascuda a Pennsylvania el 1894 i morta als noranta sis anys ha sigut i segueix sent gràcies al seu legat un dels més grans creadors del nostre temps. Coreògrafa, ballarina, mestra, pedagoga. L’aspecte actual de la dansa contemporània no es podria concebir sense passar per l’obra d’aquesta gran coreògrafa.

Ella va donar un gran impuls a la dansa i va contribuir a tota una generació de ballarins que agafaran el seu relleu.

Per ella la dansa era una manera de dirigir-se als homes i mantenir-hi un diàleg mitjançant el llenguatge corporal amb uns moviments nets i clars que no mentissin mai.

La modern dance va néixer amb ella. Va crear grans papers, drames poètics on es reflexava la seva forta personalitat. Els seus col.laboradors un cop separats d’ella començaran la carrera de coreògrafs i seran els que donaran un futur a la modern dance. Ella serà la mestra de vàries generacions de ballarins i també serà la que descobrirà el vocabulari de base de la dansa moderna.

Martha Graham sap el que vol i gràcies a això i la seva tenacitat, guiarà amb força i integritat la dansa cap a la fita que s’ha marcat. És una apassionada de la pintura: tant en la pintura com en la dansa, la forma és un agent de transmissió essencial, l´únic susceptible de difondre i de comunicar emoció. Busca una nova forma de dansa que permeti la connexió entre el ballarí i el públic. És del cos del ballarí d’on ha de sorgir l’expressió de l’emoció, amb el moviment que no és fruit de la invenció, sinó del descobriment. S’han de crear moviments evocadors, rebutjant tota idea d’imitació. L’artista ha de trobar un moviment que impressioni al públic, que el faci integrar donant-li una sensació de participació.

Martha Graham va dir: “(…) l’espectador se n’ ha d’adonar d’una altra intenció a part de la perfecció tècnica, i la línia d’aquesta intenció ha de recórrer tot el cos. En cada instant, ha de produir-se una concentració orientada cap a un objectiu. Això només es pot realitzar mitjançant la coordinació del cos-esperit, l’esperit dominant totes les parts dels cos fins que es produeixi aquesta unitat que és la passió. L’activitat que es produeix d’aquesta manera constitueix la dansa. L’organització d’aquesta activitat constitueix l’art de la dansa”.

Filla de metge i amb dues germanes, té una infància i joventut sense problemes a Allegheny. La seva germana petita, Georgia, també serà ballarina.

Amb un pare molt rigorós, portarà una vida molt ordenada i metòdica. Quan Martha té catorze anys es traslladen a Santa Bárbara, Califòrnia, degut a la delicada salut de la seva germana mitjana. Aquí té la sort de familiaritzar-se amb les civilitzacions de l’est i de l’oest que marcaran fortament la seva personalitat futura.

És una apsssionada de la literatura.També s’interessa per la manera de moure’s dels animals.

Als disset anys descobreix la dansa, va a veure amb el seu pare un espectacle de la Companyia de Ruth St. Denis on s’interpreten danses inspirades en l’Índia i Egipte. En aquell moment se li obre la porta d’un món nou, i decideix que vol ser ballarina.

El 1913 entre a la Cumnock School de Los Angeles. Hi estarà tres anys estudiant dansa i teatre. El 1916 decidei seguir els cursos del Denishawn. Té vint-i-dos anys i és alumna de Ted Shawn que s’hi dedicarà en cos i ànima. Al cap de tres anys, Martha ja és ajudant al Denishawn. Als seus principis ensenya més que no pas balla. A partir de 1920 Ted Shawn la invita a diverses gires on té ocasió d’interpretar, i on coneixerà al director musical Louis Horst, que exercirà una gran influència sobre ella i que es convertirà en el seu company. El 1923 comença una carrera en solitari.

Un ric industrial rus-armeni, Rouben Mamoulian es fixa en ella i li proposa fer-se càrrec d’una escola de dansa i art dramàtic que té intenció d’obrir. Accepta l’oferta. És un moment clau, s’ha fixat la fita de crear la “seva” dansa i treure’s de sobre les influències d’un cert romanticisme que ha heretat de la Denishawn.

En aquest període fa uns cursos de dansa molt vitals i que s’enriqueixen constanment amb nous descobriments. És una època de transició de rebuig, d’observació, de reflexió, de cristalització i d’observació dels altres artistes.

Descobreix la dansa expressionista europea de Mary Wigman, també la utilització que del terra fa la ballarina Ronny Johansson. Al mateix temps estudia els efectes produïts per la pràctica de diferents salts.

El 1926 presenta els seus primers treballs amb dues ballarines més a Nova York. Seguirà evolucionant i presentant unes creacions d’una forma diferent a la que el públic està acostumat a veure, i és aquí quan es comença a anomenar modern dance a aquesta nova forma de dansa.

A partir de 1930 amb el Dance Grup continua experimentant sense parar en cada nova coreografia. Vol que la seva obra reflexi les preocupacions immediates de la societat contemporània. Cada cop més les seves danses es converteixen en autèntics crits de protesta contra les injustícies, els sufriments i els drames que afecten als seus contemporanis.

El 1935 es converteix en membre del Comitè d’Art Municipal de Nova York. La seva reputació cada cop és més sòlida. La seva parella habitual és el ballarí Erick Hawkins que també es convertirà en el seu marit. El 1939 un jove ballarí amb excepcionals qualitats s’uneix a la companyia. Es tracta de Merce Cunningham.

Després de moltes i exitoses gires per Estat Units i Canadà, i d’una gira anul.lada a París i Londres per culpa d’un esguinç al genoll, no serà fins el 1954 que la seva companyia arribarà a Europa.

Bethhsabée de Rothschild és una apassionada de la ballarina: escriurà sobre ella, li financarà espectacles i fins i tot crearà la fundació que porta el seu nom.

El 1958 crea Clytemnestra que està considerat el més gran paper de la seva carrera i una obra grandiosa de caràcter universal. És el punt culminant del seu talent com a intèrpret. Aquest mateix any visita Israel.

El 20 d’abril de 1969, Martha Graham apareix en públic com a ballarina per última vegada. Té setanta-cinc anys i la seva carrera com a ballarina, cinquanta-tres. La interpretació dels seus papers els encomana a joves ballarines que prendran el seu relleu.

Després de quatre anys de silenci (1969-1973), quan ja té quasi vuitanta anys, torna a la seva activitat de professora i coreògrafa creant algunes noves coreografies, una d’elles, Lucifer, la ballen Margot Fonteyn i Rudolf Nureyev.

A mitjans dels anys vuitanta la mítica companyia arriba per primer cop als escenaris catalans i la podem veure, ja molt velleta i ajudada pels seus ballarins, saludant al públic després de la representació al Tatre Grec de Barcelona.

La danza moderna

Jacques Baril

Rosa M. Abelló.